Opinió

  Salvador Miret, passatger de l'autocar

Encara rai que vam arribar a la mani: Crònica d'un viatge a Brussel·les que mai oblidarem (I)

Ens trobem a l'estació d'autobusos de les Borges Blanques, són quarts de sis del matí del dimecres 6 de desembre del 2017. Al nostre autocar viatjarem fins a Brussel·les 54 persones (a banda dels dos conductors que s'aniran alternant). Gent de Borges, Arbeca, l'Albi, Vinaixa, Torregrossa, Bellpuig i també Lleida i Barcelona, i segurament d'altres llocs que em deixo. A la mateixa hora també surt un altre grup de 21 persones en un altre autocar, que passarà per Lleida a recollir gent de la capital del Segrià i d'altes poblacions lleidatanes.

Cares de son però, a la vegada, d'il·lusió per la gesta que anem a fer. Només ens queden més de 1.300 quilòmetres per endavant. L'Ivan, el coordinador i persona que ha mogut tots els fils per muntar l'autocar des de la capital de les Garrigues, ens comenta que en aquesta primera jornada del viatge, la previsió és arribar cap a les 20 hores a l'hotel de carretera on farem nit, encara a França i a un centenar de quilòmetres de Brussel·les.

A les 5.30 hores, el nostre autocar, una mica vell i estret, comença a rodar cap a Lleida, des d'on hem de seguir fins a la Val d'Aran. Només passar la capital del Segrià, l'autocar es veu obligat a efectuar la primera aturada. No estava prevista, de la mateixa manera que les altres quatre que farem fins arribar al Pont de Suert. Un dels passatgers avisa que té un problema i les seves necessitats fisiològiques fan que l'autocar hagi d'anar aturant-se constantment. A la capital de l'Alta Ribagorça ens aturem uns tres quarts d'hora perquè aquesta persona sigui reconeguda per un metge i pugui anar a una farmàcia per trobar alguna solució que li permeti seguir, tal com va ser, va poder aguantar la resta del viatge i és que l'ocasió s'ho valia. És un imprevist de força major però ja anem més d'una hora i mitja tard del que estava previst. Com podreu deduir, l'autocar no compta amb lavabo tot i la quilometrada que hem de fer. Penso que en desplaçaments tan llargs hauria de ser obligatori.

No sé si calia però ens tornem a aturar a Les, com teníem programat inicialment. Ja s'ha fet de dia. Una parada potser massa llarga -al meu parer- tenint en compte el retard que ja acumulem. A partir d'aleshores les aturades que farem seran molt breus -també per dinar aquell dia- per intentar no arribar molt tard a l'allotjament on dormirem. I és que l'autocar ha d'estar aturat 9 hores abans que el matí de l'endemà pugui tornar a engegar, mentre els conductors descansen les hores necessàries.

Un cop a França, anem a buscar l'autopista i enfilem cap al nord del país. Sembla que tot ha tornat a la normalitat i no hem de fer cap més aturada no programada. Passem Tolosa i ens dirigim cap a París, ciutat que creuem ja de nit. Amb el pas dels quilòmetres veiem que podem arribar a l'hotel cap a quarts de dotze de la nit, molt més tard del previst. Què hi farem...l'important és poder-hi arribar i que, amb les 9 hores que ha d'estar aturat l'autocar, ens doni temps d'arribar a la manifestació de Brussel·les abans que aquesta comenci.

Doncs bé, a prop d'un centenar de quilòmetres per arribar a l'allotjament on hem de fer nit l'autocar diu prou i es queda parat a l'autopista tot i que el conductor aconsegueix aturar-lo al voral. Els xofers ens diuen que es tracta d'un problema elèctric i malgrat intentar-ho nombrosos cops no aconsegueixen posar en marxa de nou el vehicle. Per sort, al mateix lloc on tenim previst dormir també ho han de fer els passatgers d'un altre autocar que ve de Lleida i és de la mateixa empresa que el nostre i que també està contractat per la mateixa agència de viatges que gestiona el nostre desplaçament. Un cop deixa els seus passatgers a l'hotel ens ve a buscar a nosaltres. Qui pot, mentre esperem, aprofita per descansar una estona mentre els nervis es van apoderant de la resta. L'endemà ni per aproximació podem ser a l'hora a la manifestació amb l'autocar espatllat per molt que aconsegueixin reparar-lo.

Més de dues hores aturats al costat de l'autopista i només s'ha dignat a fer acte de presència un vehicle, no sé si de la policia o de la gendarmeria francesa, que marxa del lloc sense intentar buscar cap solució ni tan sols esperar-se perquè poguéssim baixar a l'autopista en plena nit per agafar l'altre bus. Finalment, arriba l'altre autocar per recollir-nos. A l'hotel no hi arribem fins passades les dues de la matinada, amb la incertesa de com ens ho farem l'endemà per arribar a la manifestació. Estem cansats i necessitem dormir, ni que sigui quatre o cinc hores. Per cert, l'hotel estava a la vora de l'autopista, sense cap bar, restaurant o botiga oberts per l'entorn on la gent que no portava cap entrepà o alguna cosa per sopar pogués comprar-ne. A més, a l'establiment no tenen pràcticament cap tovallola per a nosaltres.

L'endemà ens llevem, esmorzem entre les set i quarts de vuit del matí encara sense saber com arribarem a la capital belga perquè no tenim manera de fer-ho perquè el nostre autocar no ha pogut ser reparat a temps i des de l'agència de viatges ens diuen que no poden trobar cap altre vehicle disponible a la zona per transportar-nos. Impotència i indignació. Alguns plantegen agafar taxis o bé intentar buscar un tren o bus des d'alguna població propera, tot sabent els problemes que s'estaven trobant altres manifestants per accedir a Brussel·les per carretera pel col·lapse de trànsit que s'estava produint. Per cert, les nostres maletes les hem carregades a l'altre autocar que també feia nit al mateix hotel -el que ens va venir a recollir la nit anterior- amb la intenció de poder-les recuperar al vespre i no haver-les d'arrossegar a la manifestació i tot el dia. Només conservem les bosses de mà.

Finalment, l'agència organitzadora del viatge aconsegueix trobar un autocar francès per situacions d'emergència però no ens pot portar fins al nostre destí perquè té altres serveis sinó que ens trasllada fins a l'estació de la població belga de Mons, on agafarem un tren fins a Brussel·les. Són tres quarts de deu del matí. Ara ja som els de 'l'autobús espatllat' però no sé com l'expressió va acabar convertint-se en els 'espatllats de l'autobús', tal com algú va algú comentar durant les més de dues hores d'espera que vam fer la nit abans a l'interior del vehicle i que ens vam acabar fent nostra. Això si, sense saber la nova 'sorpresa' que ens havia guardat l'autocar per l'endemà.

A l'estació de Mons comprem ràpidament els bitllets per a tots perquè en cinc minuts surt el tren. Arribem a l'andana i de lluny veig un grup de cinc persones amb estelades al coll resguardant-se de la pluja que començava a caure i en reconec una d'elles, un molt bon amic del Pallars. Osti tu trobar-me a l'Oriol justament allà, també esperant el mateix tren per nar al mateix lloc. Que petit és el món!

Són gairebé les onze del matí i per, fi, ja som a Brussel·les. Només sortir al carrer, gent amb mocadors grocs, estelades, cartells i altres vestimentes perquè els belgues puguin identificar qui som, d'on venim i què hi hem vingut a fer a la ciutat. Però sobretot, tots ben abrigats perquè es noten aquelles baixes temperatures de les qual ja ens havien avisat que ens trobaríem. Creuem algun carrers i ens plantem al parc del Cinquantenari, on els catalans estem convocats en aquest dia històric. Un més dels viscuts en els darrers anys però aquest cop a la ciutat de Brussel·les, on s'ubiquen les institucions i principals organismes comunitaris.

Pels pèls arribem a la manifestació, que només arribar ja arrenca. Però hi hem arribat a temps i això ara mateix és l'important, per això hem vingut. Exigim un cop més a la comunitat internacional que se'ns escolti i es respectin les nostres institucions i els nostres drets fonamentals, tant individuals com els col·lectius que tenim com a poble. Volem els presos polítics al carrer i que el Govern legítim escollit en les eleccions amb més participació de la història del nostre país pugui tornar a Catalunya, on li pertoca, a exercir les funcions que li van ser encomanades pel Parlament, constituït a partir del mandat popular del 27-S. La majoria de catalans vam votar l'1-O emancipar-nos d'un Estat que ens aixafa socialment, cultural i econòmica. Ara toca implementar la República.

Els 'espatllats de l'autobús' ens dispersem i cadascú fa la seva, alguns en grups i altres intentant buscar gent coneguda que també havia viatjat fins a Brussel·les. Una manifestació amb molta i molta gent vinguda des d'arreu de Catalunya i alguna d'altres indrets a donar-nos suport. Impressionant. Acaba la mobilització -de la qual no entraré en massa detalls perquè crec que totes les imatges que han circulat parlen per sí soles- i comença a ploure. Ja no pararia pràcticament en tot el dia. Després l'acte polític amb el president i els consellers a l'exili i una mica de temps per visitar la ciutat, mentre l'aigua segueix caient i el fred s'intensifica.

Pots llegir la segona part de la crònica aquí.

Foto de grup dels passatgers de l'autocar.

  Pujar

  • Ràdio Les Borges 107.1FM Ajuntament de les Borges Blanques

Fem xarxa