Opinió

  Salvador Miret, passatger de l'autocar

Encara rai que vam arribar a la mani: Crònica d'un viatge a Brussel·les que mai oblidarem (II)

Pots llegir la primera part de la crònica aquí.

A les 19.30 hores ens reunim a la parada de metro de Merode per resguardar-nos de la pluja. Poc a poc va arribant tothom i a esperar l'autobús. Ens comenten que serà el mateix amb què havíem vingut, que després de tot el dia l'han pogut arreglar i que serà el que ens portarà casa. Entre els companys/es certa incredulitat però és l'opció que ens donen.

Són quarts de nou del vespre i iniciem el viatge de retorn cap a casa, sembla que tot rutlla com hauria de ser. La idea és fer una aturada a la primera àrea de servei que trobem després de deixar territori belga i entrar a França per poder sopar i recollir les maletes de l'altre autocar que ens esperarà allí, el qual havia sortit una mica abans de Brussel·les.

Deixem enrere la capital belga i al cap d'un centenar de quilòmetres, a molt pocs per arribar a territori francès, de cop i volta, oh no! Tornem a sentir el mateix soroll al motor de l'autocar que el dia abans i parats de nou al voral de l'autopista. Passen pocs minuts de les deu de la nit. Cares de resignació, indignació i impotència, a la vegada. Ja hi tornem a ser! Els conductors intenten, sense sort, posar-lo en marxa de nou i, com era d'esperar, res de res.

Tots pensem que l'avaria ha tingut lloc en una hora en què, a diferència de la nit anterior, potser podrem trobar un altre autocar que pugui fer la considerable part de trajecte que ens queda encara fins arribar a casa. Doncs sembla que no. Trucades i més trucades a l'agència de viatges i a l'empresa propietària de l'autocar. Que no hi ha manera de poder contractar amb cap altre bus que ens pugui dur a Borges o, al menys, fins un hotel proper on passar la nit, ni tan sols per treure'ns de l'autopista. També es veu que no hi ha taxis disponibles per l'entorn que ho poguessin fer, ni que fos fent uns quants viatges. Tots pensem que l'assegurança, ja sigui del viatge o del vehicle, hauria de donar-nos alguna solució que no fos deixar-nos tota la nit allà tirats. Ja entrem a divendres.

Mentrestant hem trucat a la policia belga. Arriba una patrulla en cotxe, diuen que tenim els triangles i els quatre intermitents i que, per tant, estem ben senyalitzats. Tal com han arribat, agafen i se'n van. Ni tan sols es dignen a pujar a l'autocar per comprovar que cap dels ocupants pugui tenir alguna necessitat. Al cap d'una estona, arriba un mecànic, que constata que no es tracta d'un problema elèctric sinó que no funcionen els injectors del vehicle i, com a mínim, caldran set o vuit hores per reparar-ho. Sembla ser que o des de l'agència o de l'empresa propietària de l'autocar -ho desconec- han pogut localitzar un altre autocar que ens pot portar a un hotel on poder fer nit, mentre busquen un altre vehicle per l'endemà.

Al final no fructifica aquesta proposta davant la impossibilitat de trobar un autocar que ens porti i un hotel proper on allotjar-nos. Van passant les hores. Després se'ns planteja que una grua estiri l'autocar un quilòmetre fins a una àrea de descans que hi havia. Per seguretat. Cada camió que circulava per l'autopista i passava fregant el nostre autocar et provocava un esglai, por a què un vehicle en un descuit ens pogués colpejar per darrera. El conductor s'hi nega amb nosaltres a dins de l'autocar. Després se'ns diu que potser pot venir un autocar i dur-nos fins a la pròxima àrea de servei de l'autopista o fins a algun poble en què algun taller pugui mirar-se el problema de l'autocar. Ja no sé quina hora era, però altes hores de la matinada, segur. Tampoc s'acaba materialitzant cap d'aquestes opcions.

Pensant entre tots què podem fer davant la falta de solucions i propostes frustrades, agafem els mòbils, busquem hotels i taxis per la zona, truquem a la policia francesa (que se'n renta les mans en no tractar-se de territori sota la seva jurisprudència) i, fins i tot, als mossos per si ens poden donar algun consell. Així que passa l'estona, els nervis ens comencen a guanyar la partida amb alguna situació puntual de tensió inclosa però res destacable. Tots volem alguna solució però en un grup de persones sempre hi ha diferents maneres de veure les coses i d'actuar davant una situació d'angoixa com aquesta.

Els passatgers ja comencem a tenir fred amb l'autocar aturat mentre el cansament, la desesperació i la incertesa es va apoderant de nosaltres. Ja no tenim més idees al cap i, de moment, cap solució. A l'autocar hi viatja alguna menor i també gent d'edat avançada. Portem unes cinc hores aturats al voral de l'autopista. Sense haver sopat per segona nit seguida, molts sense existències de menjar ni beure i, clar, sense les maletes (amb roba per canviar-nos, aliments i algú fins i tot amb algun medicament o les claus de casa i/o del cotxe).

Per intentar alguna altra cosa i després de comentar-ho la Dolors decideix trucar a la seva asseguradora per saber si l'assistència de viatge que té contractada li podria donar alguna solució, ni que a males fos només a ella o a les altres tres o quatre persones que viatjaven a l'autocar i que també són socis de la mateixa companyia. Després de preguntar-li algunes dades, la noia que atén la trucada es posa en contacte per telèfon amb el propietari de l'empresa de l'autocar i aquest li diu que es compromet a pagar-nos els bitllets de dos trens que ens duran fins a París i, d'allà, els d'un vol que ens portarà a Barcelona, als 54. Al cap d'un moment, no sé si des de l'agència de viatges o directament de l'empresa de l'autocar se'ns comunica la mateixa solució que han explicat a la Dolors després de parlar amb la seva asseguradora particular. Coincidència o no, comencem a veure les coses d'una altra manera. L'agència de viatges ja està gestionant tots els bitllets i passatges necessaris.

Primer de tot, un autocar de la mateixa companyia que estava fent nit a uns 200 quilòmetres ens vindrà a recollir però fins que no el vegem no ens ho acabarem, de creure. Passen unes dues hores i, per fi apareix. Al·leluia!

Són un quart de sis del matí de divendres, més de set hores després pugem a l'altre autocar i ens transporta uns 25 quilòmetres fins a l'estació de trens de Valenciennes -on, per cert, al davant hi havia dos taxis estacionats esperant poder carregar algun passatger que arribés en tren-. Allà agafem un tren fins a Douai i enllacem amb un TGV que ens deixa al Charles de Gaulle de París. A l'aeroport ens dividim en dos grups per repartir-nos entre dos avions diferents. Entre les onze i quarts de dotze els 54 arribem a l'aeroport de Barcelona-el Prat. Els que podem -perquè hem arribat uns minuts abans-, mengem una mica i pugem l'autocar que ens espera. A molts ja no ens queda gens de bateria al telèfon mòbil des de fa hores.

Agafem l'AP-2. Tot i el cansament acumulat, les cares de la gent ja són unes altres. Però no prenem la sortida de Borges si no que seguim fins a Lleida amb l'autocar. Hem quedat al pavelló Barris Nord amb l'altre autocar que transporta les nostres maletes i que està arribant, com hauria d'haver fet el nostre, havent entrat a Catalunya per la Val d'Aran. Ambdós autocars arribem aproximadament a la mateixa hora a la capital del Segrià, tot i que amb circumstàncies, vivències i recorreguts molts distants. En aquest cas només us puc explicar les nostres. Recollim les maletes, pugem per darrer cop en el viatge a un autocar i, per fi, arribem a les Borges!

No sé si molts dels 54 tornarem a fer cap altre viatge en autocar però sí que ha estat tota una aventura i una experiència amb gent magnífica que segur que totes i tots recordarem! Segur que em deixo detalls i més incidències viscudes en aquests tres dies però amb tot el que ens ha arribat a passar, la meva memòria té un límit, ja em disculpareu. Una abraçada molt gran a tots i cadascun dels de 'l'autobús espatllat' o als 'espatllats de l'autobús', com preferiu. Ningú va dir que seria fàcil!

Foto de grup a l'arribada a l'estació de les Borges Blanques.
Els passatgers a l'autocar durant l'aturada forçosa de set hores a la carretera.

  Pujar

  • Ràdio Les Borges 107.1FM Ajuntament de les Borges Blanques

Fem xarxa